Sempre l’he vist allà plantada, marcant territori, imposant la seva alçada, a sota de casa, des que tinc us de raó. La tenia al darrera de l’eixida, la seva ombra es projectava per damunt de les teulades i terrats de les cases dels treballadors. Sí, és la xemeneia de ca l’Umbert de Granollers.
Vaig néixer en una casa de planta baixa del carrer Avenida de la Victoria (ara Avinguda de Prat de la Riba), molt a prop de l’entrada principal de Roca Umbert, que a casa sempre va ser Ca l’Umbert. Durant molts anys tenia als meus ulls la xemeneia, que era el pal de paller del barri de baix, on al seu voltant girava un món fora dels altres mons, el món de la fàbrica: un poble dins d’un altre poble, autosuficient: tallers de manyeria, fusteria, lampistes, paletes, pintors... A la fabrica es feia tot el cicle tèxtil: batanar, filar, ordir, teixir i tenyir.
El pare va entrar a treballar a ca l’Umbert un 3 de setembre del 1953 i ho va fer fins el 18 de febrer de 1978. Va ser majordom de la filatura. La mare també hi va treballar durant setge anys, de filadora, igual que el meu germà Toni, que va viure la darrera època del tancament tenint un pes molt important com a representant dels treballadors. I molt abans de tots ells, també ho havia fet la meva àvia Pepita. Jo no he treballat mai a la fàbrica, però sempre la tenia a casa, sentint les darreres novetats que s’hi vivien amb les converses dels companys del pare o la mare. Paraules com ara muntadors, nuadora, contramestre, majordom, encarregat, l’amo, manyans, filadores, tintorers, cabdell, batans, metxeres, contínues, ordidors, telers, tints, plegadors, quadres, nau de dent de serra... I, esclar, no em fan gens estrany frases com tenir mala peça al teler, lligar caps, no hi fila gaire, posar fil a l’agulla, fil per randa, no s’han de perdre passades, el ram de l’aigua... o aquella que diu “ soroll de telers, soroll de diners”.
Els records de la fàbrica els puc interpretar com a sensacions visuals, olfactives i sonores.

Sensacions visuals
De la xemeneia en varen sortir mil històries fantàstiques al meu cap, que tan aviat era un vaixell de vapor pel Mississippí com el periscopi d’un submarí o la torre d’un castell inexpugnable. El fum que treia es confonia amb les boires fent mil formes al firmament. Anar a buscar la llet a Sant Nicolau, a peu, era tota una aventura per un vailet. Calia fer tot el camí per la vorera de la nau dels telers, amb el seu soroll que omplia tot el carrer Avenida de la Victoria, per enfilar al final camps i més camps –sense que hi hagués el pavelló d’esports ni el gratacels–, fins arribar al pont del Congost per un camí prop d’un rec ple de canyissars i finalment arribar al mas.
Veure els camions que entraven carregats de bales de cotó i sortien amb les peces de tela fetes, que havien de maniobrar al mig del carrer per fer la pesada a la bàscula. Del meu cap en surten també les imatges de les bicicletes dels treballadors, que les feien servir per anar d’una punta a l’altra; l’estar assegut dalt del pedrís de l’entrada per mirar la sortida dels treballadors i esperar el pare o la mare; les voltes per les naus infinites, plenes de maquinària, amb finestrals amb els vidres fumats, grans teulats sospesos pels embigats i les encavallades i la borra que surava per arreu.
La casa cuna, el bressol de les treballadores de la fàbrica, que estava al carrer del Pont –ara de Josep Umbert–, on hi anaven les mares a portar els infants, després de travessar el talús de la via del tren o de passar per sota el pont. La casa tenia un jardí amb uns cedres molt alts, gronxadors, els llitets on dormien les criatures. Per Reis, no hi faltava el cavall de cartó i, per Pasqua, la mona.
Era impressionant la quantitat de gats que voltaven pels carrers de la fàbrica. De tant en tant el pare en portava un de petit que era l’alegria de la casa.
Reveig també l’àvia de Can Met de la Creu seient davant de la porta del bar netejant les anxoves per al vermut dels treballadors, tot un espectacle.

Sensacions olfactives i sonores
Eren sensacions olfactives les que provenien de les olors de les quadres, del batan, de la filatura, dels telers, dels aprestos, dels tints, dels vestuaris, del tabac de quatre rals i de tant en tant un caliquenyo. Cada olor tenia la seva característiques que al final es fonien formant l’olor de ca l’Umbert
I eren sonores les sensacions que causava la sirena que marcava el pas del temps i de les entrades i sortides dels treballadors i treballadores, com les que provocava la seva xerrameca quan passaven per davant de casa, o del soroll constant dels telers. Encara em sonen a les orelles el dring dels rellotges dels serenos, quan el pare els dies festius feia el control i em deixava anar amb ell a les naus per donar-los corda.
Tot això ja es història, a ca l’Umbert no queda ni un teler. Només una part de les naus que els propietaris van cedir a l’ajuntament de Granollers, a través d’un acord de permuta, i l’institut Català del Sol va comprar molt de terreny de la factoria per endegar la urbanització del barri de les Tres Torres. Avui li’n diuen rocaumbert f.a., la fàbrica de les arts, un calaix de sastre per les variades activitats que aixopluga. Fer un tomb pels carrers oberts entre les naus, a hores d’ara dins la fàbrica, em causa nostàlgia, esclar. I em fa pena veure com l’estan deixant amb les parets pintades de tots colors, i amb uns murals de difícil catalogació.
Encara, però, hi queda el cor de la fàbrica, la Tèrmica, un vaixell ancorat terra endins, sense punt de maniobra, on es produïa la força per fer moure tota la maquinària. Una instal·lació modèlica en el seu temps, que ens dona avui dia la magnitud del que havia estat i que avui es pot visitar. La Tèrmica amb la Xemeneia que li fa de pal de paller, juntament amb altres xemeneies escampades per la vila, són testimoni d’un passat tèxtil encara molt present per les famílies de Granollers.