La infantesa al costat de Joan Oliver va ser diferent de les altres nenes que l’envoltaven. “Ell va ser un pare atípic i, suposo que per aquest motiu, jo vaig ser una nena atípica”, explica la Sílvia. “Recordo que el pare i la mare se m’enduien cada vespre al bar Mirasol a prendre cafè, i això que l’endemà havia d’estudiar! També anàvem al circ o bé jugàvem a coses a què les criatures normalment no juguen. De vegades, ballàvem una cueca xilena, amb el mocador i tot, i cantava ‘Provinciano, buen amigo, donde vayas voy contigo’. Ell, amb el seu metre noranta d’alçada (‘deslletat del tot’, deia!), i jo ben petitona. Després es tancava al despatx i ja no el veies fins a l’hora de dinar o sopar. No podies entrar al despatx, havies de picar a la porta. Deia: ‘Endavant!’. I jo: ‘Pare...’. ‘No, ara no, que estic treballant!’”.
La primera infantesa de la Sílvia té com a paisatge el barceloní barri de Gràcia i la casa de l’àvia Lola (mare de Joan Oliver), quan el pare treballava a la impremta que va muntar juntament amb l’Ignasi Riera. Joan Oliver trobava que el nom de Sílvia potser sonava ampul·lós per a una nena i el va anar suavitzant: Silvieta, Leta... fins a arribar a Sileta. I així s’anomena un personatge de l’obra de teatre Quasi un paradís, que diu “Jo sóc Sílvia o Sileta; / i mon pare que és poeta, / diu que la meva onomàstica / resulta bon xic elàstica”.
Per evitar l’escola franquista, Joan Oliver no va voler que la Sílvia anés a l’escola i tenia a casa una professora particular. “Fins que, quan jo ja tenia deu anys, la professora va dir que ja no em podia ensenyar res més i aleshores em van dur al Liceu Francès”, explica. “Després, va morir l’àvia, ens vam quedar sense diners i es va acabar el Liceu Francès. El pare va buscar un centre on es respirés una mica d’ambient català i vaig anar a l’Escola Professional de la Dona, que era de la Diputació”. Un bon punt d’encontre entre pare i filla era la lectura, ell li recomanava García Lorca, Txèkhov... “Em deia que li fes resums d’allò que llegia i després ell me’ls corregia. I deia: ‘Aquí t’has allargat massa, no expliquis tot l’argument’. Vaig aprendre a condensar.”
La Sílvia adolescent va tenir les lògiques desavinences amb el pare. “Ell anava en contra de tot i jo veia que els pares de les companyes funcionaven d’una altra manera. A casa, per exemple, la ràdio estava prohibida”, comenta. Té ben present el que va succeir quan, amb 19 anys, va decidir fer una sorpresa al pare i comprar un televisor. “El vaig instal·lar al menjador, tota contenta. Quan va arribar, em va dir: ‘Sileta, m’has posat l’enemic a casa! Ja ho saps: és l’enemic, és el Franco...’. Em va fúmer un sacramental! No es va mirar mai aquell televisor, ni cap altre. Quan va sortir TV3 només se l’escoltava, no se la va mirar mai de cara. Quan feien les notícies, de tant en tant, mirava de reüll el televisor i feia ‘Bah!’. Era complicat tenir un pare tan diferent”.
Però el març de 1966 van tenir lloc els fets de la Caputxinada –amb motiu de l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona)– i la mirada de la Sílvia sobre la fermesa de Joan Oliver va canviar. “Vam anar a la via Laietana... I vaig veure allò! Aquella mà de gent cridant llibertat! Vaig pensar que ell era el que tenia raó i que els altres no sabíem res. Va ser un punt d’inflexió i vaig començar a llegir la seva poesia i el seu teatre. Fins aleshores, no m’hi havia interessat...”.

“Vaig instal·lar el televisor al menjador, tota contenta. Quan va arribar, em va dir: ‘Sileta, m’has posat l’enemic a casa! Ja ho saps: és l’enemic, és el Franco...’”

També en aquesta època apareix un Joan Oliver més comprensiu amb la filla que ja vol començar a sortir i festejar. “El pare era més lliberal, però la mare era molt estricta. Jo anava a ballar sardanes els diumenges a la plaça Sant Jaume, amb una colla perquè ‘només es toquen les mans’, deia la mare. Jo, quan havia de fer alguna una cosa especial, ho demanava al pare”. La passió pel teatre va unir encara més pare i filla. “Anava amb ell a veure totes les obres que feien els de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat que va estrenar algunes de les obres del pare i també obres que ell va traduir. Va ser a través del teatre que vaig aprofundir en la seva obra”.
A ell, el que realment li agradava era el teatre. “Hagués volgut ser Molière. Ho deia. ‘A mi m’hauria agradat ser com Molière: escriure les obres, representar-les i dirigir-les. Fer-ho tot!”. La Sílvia el recorda, dalt de l’escenari, fent el personatge de Graner a L’auca del senyor Esteve o recitant El ferrer de tall. “Tenia una presència escènica important. Es va passar a la poesia perquè també li interessava, però la seva gran frustració va ser el teatre. Un dia em va dir ‘Jo no veuré mai Ball robat ben representat...”. La implicació d’Oliver amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona va ser la seva fugida endavant per sobreviure en uns temps foscos, de repressió, censura i grisor cultural. Va formar part de la junta directiva de l’entitat teatral, va fer moltes traduccions (Goldoni, Berto, Txèkhov...), compaginant-les amb altres traduccions i amb la seva feina a Montaner i Simón, on treballava en el diccionari literari Bompiani.
La vehemència de Joan Oliver era ben coneguda pels seus companys de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. La Sílvia recorda el que va passar quan Ricard Salvat va dirigir l’obra d’Oliver Primera representació: “El pare anava als assajos i anava corregint coses i el Salvat li deia que no s’hi posés! El pare estava tan indignat que no va anar ni a l’estrena. Després, ell i el Salvat van acabar amics íntims, però en aquell moment...”.
Al país desfet que l’esperava en tornar de l’exili va trobar, però, bons amics. “Es va refugiar en altres escriptors, amb Carles Riba, sobretot, que era el seu mestre. Quan va entrar a treballar a Montaner i Simón va conèixer en Francesc Vallverdú, en Joaquim Moles i altra gent. Allà s’ho passava bé. I feia auques, com la que va escriure quan es va casar la Fabiola: ‘Auca de la Fabiola, vella, lletja i espanyola’”. La tornada havia estat dura, a Xile havia deixat amics que no havien entès la seva decisió, com en Francesc Trabal. “Es va haver de discutir amb molta gent perquè el van considerar un traïdor per haver tornat. Tot i que sabien que ho havia fet perquè la Conxita Riera [la seva primera esposa] era aquí i estava malalta [poc després de la tornada, ella va morir de leucèmia]. Va trobar un país gris, va haver d’anar a viure amb la seva mare, havia estudiat Dret però tampoc havia exercit mai... Sort de l’Ignasi Riera que tenia la impremta i li va donar feina. Hi anava cada dia i ajudava el seu cosí amb els dissenys. Allà es va editar la seva traducció d’El misantrop de Molière”.
La transició cap a la democràcia va enxampar en Joan Oliver ja gran i ell se’n dolia. “Al començament em deia: ‘Jo, ara voldria tenir 60 anys. Ni 25, ni 30, em conformo amb 60 per veure què passarà, perquè no ho veig clar’. El 1978 no va pas voler votar a favor de la Constitució perquè no reconeixia el dret d’autodeterminació dels pobles. L’Ignasi Riera fill li deia que era un primer pas i ell responia: ‘No m’enredareu!’. Si el meu pare fos viu i veiés la situació actual de Catalunya, s’emprenyaria molt i diria ‘Ni així ens en sortirem!’. Era molt pessimista”.
Inevitablement, els records de la Sílvia llisquen cap als darrers dies del poeta i dramaturg, uns moments durs en què la fermesa i coherència del pare es van fer més paleses que mai. “Es va ficar al llit i va dir que ja en tenia prou. Li vaig dir: ‘Ara ve el bon temps, la primavera i revifaràs’. I ell: ‘No m’interessa res’”. A primers de maig, la Sílvia el va fer llevar i vestir i el va dir a passejar. “Li vaig dir: ‘Veus com no tot està perdut, ja ve el bon temps, mira quina mà de flors. T’aniràs trobant millor’. Ell es va aturar i em va respondre: ‘No m’interessa res del que m’estàs dient, no m’interessa res’. Vam tornar i es va tornar a ficar al llit. Després ja el vam dur a la Quirón i va semblar que, al principi, estava millor. Va voler les ulleres, va intentar llegir el diari... i no va poder. I va demanar que vingués el pare Jordi Llimona, amb qui va parlar en privat i que suposo que li va donar l’extremunció. La sensació que ens va deixar és que ja no creia en res, que tot l’havia decebut i que no li interessava res. Ell va considerar que ja en tenia prou”.

“No va pas voler votar a favor de la Constitució perquè no reconeixia el dret d’autodeterminació dels pobles. L’Ignasi Riera li deia que era un primer pas i ell responia: ‘No m’enredareu!’”

Joan Oliver va morir el 18 de juny de 1986 i, respectant la seva voluntat, no hi va haver capella ardent ni a la Generalitat ni a l’Ajuntament de Sabadell. Tot es va fer amb la màxima discreció. “Vam anar directament a la funerària [aleshores al carrer de Sant Joan de Sabadell]. Vam dir que portàvem un difunt i ens en van preguntar el nom. Vaig dir: Joan Oliver i Sallarès. El senyor que era allà no es va adonar de res. Els periodistes van començar a indagar perquè el pare ja no era a l’hospital... Van venir l’Ignasi i el Lluis Riera per demanar que el portéssim a l’Ajuntament i vaig dir que no. Va trucar en Jordi Pujol per demanar que el portéssim a la Generalitat i m’hi vaig negar. Ell volia ser un ciutadà més de Sabadell, volia passar desapercebut. Odiava la pompa que es va muntar en l’enterrament de Salvador Espriu, amb tots els polítics per allí. Va ser enterrat al cementiri de Sabadell, no perquè així ho hagués explicitat –no parlava de la mort–, però ell sabia que havia d’anar a parar al panteó familiar”.
L’enfilall de records porta a una pregunta inevitable: veurem, algun dia, un llibre de Sílvia Oliver on relati records i vivències del seu pare? “Fa temps, en Josep Maria Espinàs (d’Edicions La Campana) m’ho va demanar. Tinc un munt d’anècdotes... Però no tinc ganes de fer les memòries. Una vegada em van demanar que escrivís alguna cosa sobre el pare per a l’acte de lliurament del Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira (per cert, desaparegut sense que m’hagin donat cap explicació) i em va costar molt!” En les seves paraules hi ha la vehemència Oliver en estat pur.